Desprès de festes, torrons i polvorons
reprenem el cicle de teatre mes proper de les comarques gironines, ahir Les
Nits del Coro es van omplir de pintures
que evocàvem imatges de la memòria del poeta i lingüista tarragoní Gabriel
Ferrater de l’època de la guerra civil espanyola.
En un entorn auster i senzill, ens rep un
decorat tot negre ple de làmines blanques i amb la música d’Antònia Font surt
l’artista i el intèrpret, dos
protagonistes de l’espectacle que surten
camuflats amb el decorat, camisa blanca i pantalons negres, harmonitzen
amb l’entorn i fan continuista aquest sensació d’expectació.
Un dibuixant fent formes, paisatges, persones
en les làmines evocant imatges de la poesia i buscant motivar la imaginació de
l’espectador, mentre la poesia el va captivant i el va porten a través de
certes imatges cap a lloc llunyans, èpoques
contemporànies, situacions desconegudes...
Va ser una representació fidedigne a l’obra, i
dic representació perquè va aconseguir transportar al públic a l’època, pensar
en com els nens i adolescents viuen en temps de guerra, i com les persones es
perverteixen amb el poder que els dóna una arma.
El
ritme de l’actuació va ser pausat, en ocasions podríem dir que fins i tot lent.
És ara, després d’unes hores que m’adono que les pauses ajuden a entendre el
pas del temps del poema, un pas que avarca anys i fet històrics representatius
per l’autor i pel país.
Francesc Ten i Marc Vicens varen saber estar a l’escenari amb elegància,
amb subtilesa, com si fos el fet més natural del món. De mica en mica avançava
el temps a la sala i a la memòria fins arribar en el moment precís al final.
(Sílvia Mascarós i Josep M. Viladomat)
(Sílvia Mascarós i Josep M. Viladomat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada